La clau de tots els secrets

Els personatges d'aquesta novel·la creuen els seus moviments a l'entorn d'una casa.

Més valuosa que la transacció econòmica que hi plana i més present que els projectes que s'hi cerquen, aquesta casa illenca imanta una història sobre la condició humana –la dels personatges, que també és la nostra– i sobre les anhels i els fracasos que ens deixen sempre al llindar –la clau de tots els secrets– de les persones.

Fitxa del llibre

Tipus de publicació: Novel·la
Editorial: Quaderns Crema
Any de publicació: 2003
Coberta: ©Fèlix Atmetlla

Comprar el llibre

Procés de creació

Tornar a dalt

Fragments destacats

Tornar a dalt

Un món de secrets i misteris que no tenia res a veure amb la rotunditat d'aquell altre món que, a estones, encara acaronava l'Helena. I ella, tot i que jugués a oblidar les antigues aliances cantant de sobte a taula: «La Isabel festeja i aviat es casarà», no acabava d'entendre quines meravelles podien prometre a la seva germana les orelles en forma de ventall i els ferros a les dents d'aquell seu amic. Però els furiosos enrojolaments de la Isabel la fascinaven i potser per això l'Helena aconseguia, en aquells dies difícils, fer riure a tothom. Observant-la a l'altra banda de la taula –distància més que prudent– i amb els ulls ben oberts, donava nom a la vertiginosa gradació de colors: rosa de rosa, vermell de maduixa, granat de dàlia i porpra de pètals de fúcsia. I quan no només l'àvia o l'Emma, sinó sobretot els seus pares, reien, l'Helena agraïa –com un tresor dels més rars– aquell simulacre de concòrdia i alhora es venjava del seu exili. L'exili perpetu al qual l'havia sotmès la Isabel i també aquella mena de pretendent que no la tractava ni tan sols com una càrrega molesta perquè per a ell l'Helena era sempre invisible. I en les llarguíssimes tardes durant les quals només podia triar entre assistir a l'agonia espectacular de la llum o als primers estadis d'un procés de separació on l'aigua esdevenia únicament una pluja de llàgrimes mal vessades, era l'àvia qui la buscava i l'acollia: «M'ajudaràs al jardí, hi ha molta feina a fer.» I tot segons un pla: la visita diària i ben regulada. Primer, els arbres fruiters plantats resseguint el mur: el pomer i la figuera amb fruits que encara no podia menjar, el cirerer i el nespler de fruits que ja s'havia menjat. I després les flors, les menys delicades, perquè eren lluny de la casa i dels seus silencis igualment temibles: peònies, dàlies i gladiols que, dins dels massissos enquadrats amb boix, destacaven entre les maduixeres, els pebrots

i els enciams. Una barreja exuberant i aparentment desorganitzada on regnaven les roses al costat de l'iris –amb les flors ja seques i mortes als seus peus– i la tarongina, la preferida de l'àvia juntament amb l'hisop, per a una tos eterna i el cor sempre desbocat. I una mica d'agrella per a la sopa, d'espígol per als armaris i camamilla per a la bona digestió. l la menta per refregar-la entre els dits i olorar-los. Finalment, la cura del lilà amb un insecticida, la feina més desagradable perquè es tractava de matar aquella mena d'arnes que s'obrien pas entre les seves fulles arrugant-les, dessecant-les. El lilà sense flors i a ple sol, davant el qual l'àvia feia sempre la mateixa promesa: «Algun dia vindrem aquí a la primavera i el veuràs florit.» Promesa segellada amb el nom que l'Helena, obedient, recitava –«Sy-rin-ga-vul-ga-ris»– per designar un arbust bell i elegant. Aquest era el punt de partida per a una passejada que, oblidant altres feines, l'àvia dedicava a la memòria «perquè has de saber com anomenar cada arbust i cada planta»: xuclamel –Lo-ni-ce-ra– protegida i a l'ombra, la dels efluvis ensucrats. Fúcsia –Fuch-si-a– entre les més fàcils, el color de la Isabel en els millors moments i un fertilitzant líquid cada dues setmanes «perquè no n'hi ha prou amb el nom, també has de saber ocupar-te'n». I per les senderes de terra piconada que delimitaven les platabandes de margarides –Chry-san-the-mus-fru-tes-cens contra la senzillesa del blanc i el groc–, de clavellines –Di-an-thus-ca-ry-o-fi-llus– i de carraspics –I-be-ris– arribaven, inevitablement, a aquell racó format pel mur del jardí i la façana de la casa. Allà s'hi arreceraven, en testos, els geranis que l'àvia netejava de fulles i flors seques amb un gest automàtic; les clívies de llargues arrels i fulles de cinta que l'Helena acariciava mentre esperava les reflexions en veu alta sobre la begònia –Be-go-ni-a-rex– perquè a la «reina» mai no se sabia si li faltava ombra o li sobrava humitat.

Comentari de l'autora

Tornar a dalt

París, estiu del 1994

Hi ha paisatges admirables, sorprenents, espectaculars i corprenedors, i hi ha paisatges propis.

El meu paisatge propi és la Costa Brava. Per això em vaig enamorar de Bréhat, perquè en veure-la per primera vegada des de Paimpol, en veure el mar i veure'n les roques, em vaig recordar de “casa meu”.

Però ho vaig negar d'alguna manera. Potser perquè de jove em semblava que la bellesa pròpia era menys universal? Ho vaig negar situant “La clau de tots els secrets” en aquella illa de la Bretanya que, per a nosaltres, i al llarg de tres setmanes, havia estat el paradís. Un paradís ben conservat, sense blocs de pisos ni edificis arran de platja... Un paradís respectat on el sol, contradient totes les lleis de la meteorologia, es va deixar veure quasibé a totes hores. Un paradís, potser, envejós d'aquest nostre clima benèfic i que buscava imitar-lo per seduir-nos, per seduir-me...

Me n'hi havia d'anar a viure, jo, a Bréhat, perquè els desastres perpetrats a la meva costa em deprimien, em deprimeixen. I perquè, potser, l'instint de fugida era molt més fort que les fidelitats del cor. I perquè, segur, la proximitat d'allò que ho és tant, de pròxim –tant que forma part de tu– provoca en l'esperit una mena d'hipermetropia.

I qui ho arregla això? En el meu cas, ho han anat arreglant els anys i la literatura. La perspectiva que dóna el pas del temps i una altra mirada, la de Ruyra.

El vaig llegir tard, Joaquim Ruyra. I és que l'esperit immadur és hipermetrop de maneres diverses...

Hi vaig trobar la bellesa que coneixia i duia dins meu: l'aire i el vent, les roques i la platja de sorra gruixuda, la mar verda, blava, daurada i transparent. La meva mar dels estius. Era la bellesa evident –el meu paisatge propi i immediat– allò que hi retrobava.

Després, però, n'hi vaig anar descobrint un altre, de paisatge. Molt més subtil i no tan immediat, preciós, emocionant i finíssim, aquell que arrela profundament en el meu ser i els meus afectes: el parlar de l'àvia i la mare, el parlar de Blanes.

Un paisatge que és música i que configura el meu món, el meu esperit curat definitivament de la hipermetropia juvenil.

Extres

Tornar a dalt