Hi ha paisatges admirables, sorprenents, espectaculars i corprenedors, i hi ha paisatges propis.
El meu paisatge propi és la Costa Brava. Per això em vaig enamorar de Bréhat, perquè en veure-la per primera vegada des de Paimpol, en veure el mar i veure'n les roques, em vaig recordar de “casa meu”.
Però ho vaig negar d'alguna manera. Potser perquè de jove em semblava que la bellesa pròpia era menys universal? Ho vaig negar situant “La clau de tots els secrets” en aquella illa de la Bretanya que, per a nosaltres, i al llarg de tres setmanes, havia estat el paradís. Un paradís ben conservat, sense blocs de pisos ni edificis arran de platja... Un paradís respectat on el sol, contradient totes les lleis de la meteorologia, es va deixar veure quasibé a totes hores. Un paradís, potser, envejós d'aquest nostre clima benèfic i que buscava imitar-lo per seduir-nos, per seduir-me...
Me n'hi havia d'anar a viure, jo, a Bréhat, perquè els desastres perpetrats a la meva costa em deprimien, em deprimeixen. I perquè, potser, l'instint de fugida era molt més fort que les fidelitats del cor. I perquè, segur, la proximitat d'allò que ho és tant, de pròxim –tant que forma part de tu– provoca en l'esperit una mena d'hipermetropia.
I qui ho arregla això? En el meu cas, ho han anat arreglant els anys i la literatura. La perspectiva que dóna el pas del temps i una altra mirada, la de Ruyra.
El vaig llegir tard, Joaquim Ruyra. I és que l'esperit immadur és hipermetrop de maneres diverses...
Hi vaig trobar la bellesa que coneixia i duia dins meu: l'aire i el vent, les roques i la platja de sorra gruixuda, la mar verda, blava, daurada i transparent. La meva mar dels estius. Era la bellesa evident –el meu paisatge propi i immediat– allò que hi retrobava.
Després, però, n'hi vaig anar descobrint un altre, de paisatge. Molt més subtil i no tan immediat, preciós, emocionant i finíssim, aquell que arrela profundament en el meu ser i els meus afectes: el parlar de l'àvia i la mare, el parlar de Blanes.
Un paisatge que és música i que configura el meu món, el meu esperit curat definitivament de la hipermetropia juvenil.