Portada > Obra > Els ulls tancats

Els ulls tancats

Dels anys seixanta fins avui, tot un món

Els ulls tancats repassa les vides d’aquells obrers que, vinguts d’arreu, de la Catalunya interior i de la resta d’Espanya varen lluitar per la llibertat i la democràcia des de la mítica fàbrica Seat, a la Zona Franca de Barcelona. Buscant tirar endavant les seves famí lies i les seves vides, reivindicaven la millora de les seves condicions laborals i s’enfrontaven a una dictadura que comptava les últimes hores però que continuava matant. Els homes i les dones de la novel·la de Roser Atmetlla representen gairebé cinc dècades de canvis sociològics però també ens situen davant una història intimista i molt humana. Un relat sobre l’amor, les passions, les fidelitats, la dignitat i la família.

Fitxa del llibre

  • Tipus de publicació: Novel·la
  • Editorial: La Magrana
  • Any de publicació: 2008
  • Fotografia coberta: ©Francesc Prieto

Comprar el llibre

Procés de creació

Tornar a dalt
El volant d'un 850
Carles Vallejo i Roser Atmetlla

LA SEAT

 

Per construir doncs aquesta història, la d’Els ulls tancats, et vas refiar de les persones i de les veus de les persones. Ens en podem refiar d’aquestes veus? Fins a quin punt?

Clar. Aquí sempre hi ha el dubte de l’objectivitat històrica. Jo crec, i no només jo, ho diuen els llibres d’història, que la dictadura franquista recolzava la burgesia. I se n’ha parlat molt poc dels obrers, del que van patir i del que van fer. En aquest país no s’han curat moltes ferides. Tot aquest rotllo que s’han inventat d’una transició tan ben feta no és veritat. Es tapa tot i et diuen: “Per què tornar al passat? Per què fer memòria? No cal, no cal.” I això per a mi és sospitós. Les lleis de la memòria històrica, obrir les tombes... Per què no? Per qui no?

 

I a banda d’això, jo encara hi veig un altre problema: en aquesta societat de l’excés d’informació, fer-ho tampoc vol dir que algú ho rebi...

És veritat, això és un problema sobreafegit. Però, per exemple, a la informació que jo vaig rebre dels relats d’aquesta gent hi ha molt poca política. Hi ha molta experiència viscuda. I jo he intentat explicar això. I no faig judicis de valor: no estic dient aquests són els bons o aquests són els dolents. No ho dic perquè tampoc no ho vull dir. Jo parlo dels meus personatges que són persones i que tenen una història. No els jutjo, els mostro.

 

Pots parlar-nos una mica d’aquestes veus, de com vas arribar a contactar amb els treballadors de la Seat?

No hi ha gairebé res. No hi ha llibres. El règim franquista tenia la voluntat que la Seat fos l’empresa model del règim i finalment va ser l’empresa model de la lluita contra el franquisme i és estrany que no hi hagi informació. Quan vaig començar a informar-me i a treballar-ho vaig agafar llibres sobre el franquisme i se’n parlava de manera molt general... Fins que un dia, estava a casa de la meva sogra que tenien El País, el vaig agafar i hi havia una notícia sobre la Feria de Abril, que a mi no m’interessa gens, però ostres!, vaig llegir-hi: “Associació pel Memorial dels Treballadors de la Seat” i feia molt poc que s’havia creat. I vaig buscar-los per Internet i vaig poder contactar amb el president, el Carlos Vallejo i li vaig dir que m’interessava molt el tema. Ell estiuejava a una casa a Hostalric i vam quedar i em va passar molts materials: articles que tenia de la revista de l’associació, una part d’una tesina d’un noi italià, tota una sèrie d’articles que havia fet Pedro López Provencio, que és qui més ha escrit sobre això, logos, fotografies, totes les dades de processos policials de detencions... Vaig haver de llegir molt. I encara trobava que tot plegat era molt poc concret. Encara no em podia posar a la pell d’un personatge. I em vaig tornar a trobar amb en Carlos Vallejo a Hostalric i vam estar tres o quatre hores xerrant i jo prenent notes en una llibreta. Hi ha coses curiosíssimes.

 

Fragments de l'entrevista feta per Cristina Fernández al juliol del 2008

  • Interior del taller número 1

  • El taller número 1

  • Entrada al taller número 1

  • La SEAT. Al vestíbul de les oficines

  • Placa a Antonio Ruiz Villalba

  • Entrada a la fàbrica

  • El taller número 1

  • Festa a la SEAT. Juny 2007

  • Festa a la SEAT. Juny 2007

Extres

Tornar a dalt
Presentació a Barcelona. 26 de juny 2008.
Zona Franca
Biblioteca Francesc Candel
La sala buida
Biblioteca Francesc Candel
La sala més o  menys plena
Biblioteca Francesc Candel
Presentació a Blanes. 25 de setembre 2008.
Amb Cristina Fernández
Presentació a Blanes

ELS ULLS TANCATS

PRESENTACIÓ 26 DE JUNY DE 2008

 

“Els ulls tancats” és una expressió que aparentment evoca una imatge simple. En llegir-la podem representar-nos una persona que acaba de tancar els ulls o potser, ni tan sols, la persona, sinó només un parell d’ulls tancats.

Amb tot, si a la imatge li busquéssim un context, una situació, i ens deixéssim anar una mica, podríem imaginar una dona jeguda en un banc d’un vestuari, una nena que camina a les palpentes pel passadís d’una granja o una noia que s’espera seguda en el petit sofà d’una recepció.

Tenen els ulls tancats. Però la dona reposa, la nena juga i la noia... la noia tanca els ulls per fer memòria.

En aquesta vida que vivim, tenim poc temps per recordar. I hi ha vegades que un fet com pot ser, per exemple, el retrobament amb algú que fa anys que no hem vist, trenca tot d’una la inèrcia del nostre dia a dia i ens estira cap al passat. De sobte, recuperem sentiments que crèiem extingits, de sobte revivim situacions que semblaven definitivament païdes o arraconades. Amb els ulls tancats, el passat torna a ser present: intens i vívid. I quan els obrim i mirem entorn, potser sentim tot el desconcert que la saviesa popular ha dipositat en aquesta expressió: “Qui dies passa, anys empeny.”