Portada > Dietari > Neus Salazar, dona de...

Neus Salazar, dona de...

02/09/2019

A la Neus Salazar li va “tocar” ser la dona d'un gran artista. És a dir, en termes culturals i des de la perspectiva de la nostra història literària, la dona d'un gran home perquè es va casar amb Prudenci Bertrana, l'autor de les impressionants “Proses bàrbares” i del no menys impressionant “Josafat”.

Ella, casant-s'hi, va haver d'assumir tot el sacrifici que l'adagi –“Darrere de tot gran home hi ha una gran dona”– pressuposa i santifica. I encara més, si tenim en compte que Prudenci Bertrana era un hereu que l'únic que va heretar d'un pare colèric, malgastador i tocat per la mania dels plets, varen ser deutes.

Ell, l'hereu pobre, va haver de vendre's les terres de l'Esparra i el mas Espriu, és a dir, no només allò que havia format la seva carn i la seva sang, sinó també la seva ànima. I així, l'artista, casat i pare ja de tres criatures que fins llavors havia viscut molt pobrement de les engrunes que el progenitor li donava, es va veure obligat a muntar una acadèmia de pintura i pintar per encàrrec. De la mateixa manera que anys més tard escriuria també per encàrrec, tot sobrevivint, la família i ell, just amb menys de l'indispensable.

Neus Salazar acceptava aquesta vida sense queixar-se. Casolana i feinera –explica la seva filla Aurora a les seves memòries– buscava en els àpats, en el calçat i el vestit, les mil i una maneres de passar amb la minsa setmanada. I a sobre, cantava. I llegia a les nits mentre esperava el marit, el qual esbravava les seves amargors amb els amics artistes a còpia de passejades i converses; i no de vins o sopars, que ni per a un cafè no en tenia.

D'ella, mestressa de casa, l'Aurora en parla amb amor i respecte, però en parla poc. Potser perquè el seu tarannà inquiet i aventurer més aviat l'empenyia a fer-se mestressa de la seva vida. I per això –ara, totes ja ho sabem– com a filla i com a dona que no acabava d'encaixar en l'estretor del paper que li marcava l'ordre establert, li convenia més prendre l'exemple del seu pare. I si ell, enmig de l'escassetat en què vivien, es podia permetre almenys d'anar a caçar; i en recórrer boscos i muntanyes, amarar l'ànima –i la pròpia literatura– d'aquell paisatge que li pertanyia, tot i que ja no en fos propietari; ella, l'Aurora, va entendre ja de ben petita que caminant, caminant, podria veure el mar per primera vegada. No hi fa res que no hi arribés. El que comptava era que les caminades del seu pare van arrelar al seu esperit i hi van fer créixer la dèria de veure món perquè el d'aquí –aquella Catalunya que havia esdevingut l'únic paisatge possible per a ell– a ella li era també una mica estret.

Més enllà, més enllà, en un primer moment va anar a parar a Suïssa. I més tard, a la Polinèsia. Però és durant la seva estada a l'Alta Savoia, un cop casada, que ella mateixa obre una escletxa en aquest contínuum pare-filla en convidar-hi la mare. “Les lluites econòmiques, la pèrdua de dos fills, la difícil comesa de suportar amb paciència els mals humors i la neurastènia del pare, no li havien llevat aquella il·lusió de veure món que mai no havia pogut dur a terme. Jo sabia quin goig experimentaria en venir amb mi, a passar unes setmanes o uns dies al nostre modestíssim estatge de l'Alta Savoia, descobrir al meu costat la ciutat de Leman i el seu llac”, escriu l'Aurora a les seves memòries. La filla allarga la mà i estira la mare, la treu d'aquella foscor de patiments, sacrificis i escasses compensacions, que tan poca importància han tingut per a la història de la literatura, i la situa a la llum.

Veiem tot d'una la dona vital, potser resignada, però ni vençuda ni anul·lada, i que no ha perdut la il·lusió. És veritat que aquest altre contínuum format per les ganes i l'alegria de viure de la mare i la filla és menys evident que el de Prudenci Bertrana, escriptor, i l'Aurora Bertrana, escriptora, però és. I més enllà del que pugui o no afegir a la història de la literatura en general i a la seva trajectòria literària en particular, dona rumb a la seva existència.

En convidar la mare a casa seva i portar-la a visitar Ginebra, el massís del Mont Blanc i Chamonix i el llac Leman, l'Aurora reconeix i agreix allò que n'ha rebut, allò que les fa ser.

I no n'està simplement contenta, de la visita, sinó que la qualifica com “un dels encerts...”, “una de les satisfaccions més grans...”, “de la meva vida”. Reconeixement i agraïment de la filla que commou encara més quan la mare en acomiadar-se “m'estrenyé fortament en els seus braços. Em besava una vegada i una altra les galtes mentre em deia molt baixet, com una púdica confessió d'enamorat: “Aquests dies que he passat amb tu han estat els més benaurats de tota la meva vida””. El subratllat és meu. I seu.

Arxivat a: Literatura