Portada > Dietari > Nus baixant una escala

Nus baixant una escala

12/06/2016

A la presentació de “Nus baixant una escala”, Antonina Canyelles va introduir la lectura d'alguns dels seus poemes dient que a Mallorca hi havia dos manicomis, un de molt gran que era tota l'illa i un de petit, la “Clínica mental de Jesús”, tot i que ara en comptes de la paraula “manicomi” es faci servir la de “psiquiàtric” per anomenar-lo.

Va afegir que, en aquest darrer, hi havia estat ingressat el seu pare en no aconseguir de superar la mort de la seva dona, de la mare de l'Antonina.Me'ls vaig imaginar tal com diu el títol “Nus baixant una escala”, l'un al costat de l'altra. I la poeta burxant enrere, en la pròpia memòria, per arribar a confegir, tal com ella mateixa va reconèixer “un llibre senzill que m'ha costat molt d'escriure”.

En començar la lectura, però, vaig adonar-me que aquella escala la podíem baixar tots, si volíem. Si volíem, perquè la poesia d'Antonina Canyelles no obliga, més aviat interpel·la i somou. I ho fa amb imatges brillants, sovint estrambòtiques, amb poemes que a vegades són tan curts que no sé si dir-ne aforismes, una paraula (“aforisme”) una mica massa pesant per a una poesia lliure, barreja de sensibilitat, malhumor i dolor, exabrupte, perplexitat i lucidesa que no pretén ser la síntesi de cap doctrina, sinó que només t'agafa a contrapeu, i fins i tot et fa riure, mentre baixes l'escala. (I vés amb compte de no ensopegar.)

No tot té sentit en aquest món nostre, per molt que ens hi entossudim. I de fet, sovint no busquem que les coses, la nostra vida, allò que fem o que passa al nostre voltant, en tingui. Simplement ens conformem amb una manera còmoda i segura, és a dir, una manera compartida per molts, de mirar al nostre voltant. Com més siguem, més segurs i justificats ens sentirem?

De la mirada del boig, de l'inadaptat, de l'arraconat, de l'adolorit i de la poeta, en podem aprendre alguna cosa. Quan molts ens diuen que el més encertat és mirar amunt, potser podríem mirar avall; quan la majoria ens diu que el més interessant és mirar cap aquí, potser podríem mirar cap allà; quan tothom suggereix el nom adequat per a quelcom, potser n'hi podríem donar un altre...

I així, sense oripells ni bijuteria, aniríem baixant aquesta escala que ens guia fins a les mateixes costures del món.

 

Roser Atmetlla

Arxivat a: Literatura