Portada > Dietari > Les roses del dolor

Les roses del dolor

02/05/2016

Sant Jordi va ser la setmana passada. I jo vaig escriure l'editorial per al Promoart mirant d'expressar una contradicció i fent-ho, alhora, amb una certa incomoditat.

Feia un parell de dies que acabava de llegir un article d'en Xavier Febrés a “eldiario.es” i un parell de setmanes que havia llegit “El negocio de la comida” d'Ester Vivas. Tots dos periodistes parlaven d'allò que hi ha al darrere del negoci de la venda de les roses: només un 15% són de producció local, les altres vénen de Colòmbia i Equador, sobretot, i també de Kenya, Etiòpia, Holanda i el sud d'Espanya en un tant per cent molt més petit.

Ja hi estem acostumats: les pinyes vénen de Costa Rica, els cigrons de Mèxic i etc. Deixant de banda, però, la quantitat de tones de CO2 que aquests viatges en avió generen tot agreujant l'efecte hivernacle; i deixant també de banda l'impacte mediambiental que suposa el monocultiu de flors pel que fa a la contaminació de l'aigua i l'esgotament del sòl, la contradicció que vaig mirar d'expressar tenia a veure amb el fet que un costum tan nostre, tan popular i tan maco a primera vista com és el gest de regalar una rosa a totes aquelles –i alguns aquells– que estimem, amagui al darrere el patiment de moltes persones –la gran majoria dones– que són mà d'obra barata, que poden arribar a treballar 15 hores al dia, que sovint no cobren les hores extres i que gairebé no tenen cap dret. Una feina que, a més, afecta la seva salut perquè en aquests cultius industrials s'arriben a fer servir fins a 127 pesticides diferents, un 20% dels quals estan prohibits als EUA perquè són cancerígens i que provoquen a les treballadores embarassades avortaments, parts prematurs i malformacions del fetus. La contradicció: unes dones reben les roses que altres dones (i alguns homes) cultiven amb patiment i dolor.

La meva “certa” incomoditat venia del fet que ni mentre pensava l'article ni mentre l'escrivia, vaig saber trobar una solució per a la festa de Sant Jordi, per a l'esclat de gent al carrer amb les seves roses a la mà, per a la festa de les famílies i l'alegria dels actes d'amor. La meva solució personal va ser la de ni comprar-ne ni acceptar-ne. I em vaig conformar d'acabar l'escrit amb l'esperança que aquesta nostra tradició aniria evolucionant cap a bé. Al cap i a la fi, al segle XIX a les dones, en aquesta diada, no els regalaven pas cap llibre...

La contradicció, o el mateix cinisme d'aquest nostre món, se'm va fer més gran en passejar pels carrers de Barcelona dissabte passat i adonar-me que hi havia moltes paradetes de roses “solidàries”. És a dir, roses que es venien i es compraven per ajudar els refugiats sirians.

Quan parlo de cinisme, no m'estic referint, és clar, al munt de persones que amb tota la bona voluntat van dedicar temps, pensaments i esforços a d'altres persones que estan patint moltíssim en aquests moments. Sinó al fet que, tal com estan muntades les coses, les roses del dolor es fessin servir per pal·liar un altre dolor.

El que passa, o a mi m'ho sembla, és que en aquest nostre món tan complex, ja no n'hi ha prou amb la bona voluntat. I quan una iniciativa pretén alleujar un patiment tot perpetuant-ne un altre, significa que potser, i més enllà de la intenció que mou l'acció individual, la nostra mirada s'hauria de centrar en el sistema (econòmic) que la permet i la sustenta. Amb la globalització, hem fet el món petit, però a partir d'ara hauríem de mirar-nos-el de més a prop, amb més profunditat, i no deixar que empetiteixi i embruti les nostres vides, les nostres accions i les nostres festes.

No sé si el que proposo és una solució o un exabrupte. Però l'any passat es van vendre set milions de roses per Sant Jordi i aquest any cinc milions i mig perquè era dissabte. Què en farem de tant dolor?

Roser Atmetlla

Arxivat a: El món