Portada > Calaix de contes > Una passejada

Una passejada

El Convent
Punta de Santa Anna
Platja dels capellans a la Punta de Santa Anna
13/05/2014

Abans d'ahir, després de sopar, me'n vaig anar fins al moll.

És una passejada –podríem dir-ne– clàssica i popular, això d'anar fins al port. I per a mi, que vaig al moll, té a veure amb un desig recurrent: la necessitat de retrobar la casa de l'àvia i els dominis de l'avi, el guardamoll.

I encara, tirant fins a l'esplanada –a sota del “Morro curt”– la primera casa dels tiets: primers Nadals, primera infància... La geografia emocional que es completa amb la casa del carrer de l'Esperança, casa nostra, casa meva fins als sis anys... Perquè allò que som té alguna cosa a veure amb el d'allà on som...

En aquest cas, es tracta d'un triangle arran de mar, d'una punta de fletxa o d'una sageta que es dirigeix inequívocament cap a la costa. Aquesta Costa Brava de roques ratades, o rosegades, però tan grogues, tan dignes!, que és casa meu.

No hi ha cap més camí, de fet, que anar fins al darrere del moll a buscar-hi la Punta Santa Anna. Aquell racó que el clam popular i una pila de signatures varen protegir de l'ampliació del port.

Alguns encara se'n lamenten. A Blanes hi haurien atracat grans vaixells turístics! Grans vaixells de luxe!

Els altres, en canvi, hem apostat per una roca que ningú no sap per què serveix. I per una platgeta que es recull a redós del convent i que, tot i la brutícia, tot i els cubs de formigó que la limiten, sap acollir –i reflectir– els tons rosats de les postes de sol.

Per a mi, i segons el meu paisatge particular, és la platja dels capellans: el nom que se li va donar perquè els seminaristes de Blanes –Esteve inclòs– s'hi banyaven. En tenien, doncs, una mena de propietat reconeguda pel poble que els atorgava aquest espai de llibertat i els deixava tranquils. La setmana passada encara m'explicava que hi havia una roca on hi penjaven una sotana: era el senyal. Més enllà, el plaer purificador –sensitiu– de la mar per a uns noiets que s'encaminaven a la vida de l'esperit.

La Punta dedicada a Santa Anna, patrona de Blanes i àvia entre totes les àvies. Hi tenia tirada jo, una mena de respecte barrejat amb familiaritat, un saber de què va, això de ser àvia, perquè la meva era l'àvia Lola.

Ho podria definir com el vèrtex del triangle: l'espai que, tot i estar fet d'aigües transparents, em permet de submergir-me en una gran fondalada emocional.

I és d'això que parlo quan anomeno el meu sentiment de propietat envers aquesta costa. Aquesta Costa Brava és meva. És meva i sóc jo. No res que no es pugui compartir. No res que necessiti un tancat o pany i clau. Una mica de vent i sorra gruixuda. Olor d'algues ben salades, de pins a l'hora de més sol. I una aigua tan clara que quan hi fiques el cap et sembla que hi podries respirar.

 

 

Dimarts, 27 d'agost de 2013